2014-03-16-12-35-04Pere Losantos

El nostre leitmotiv és “A la UPC, en 10 anys, serà normal treballar de manera col·laborativa“. Aquest lema està molt bé i és inspirador, però com sabrem que ho estem aconseguint? Coneixem potser el punt de partida? I com podem mesurar si les persones col·laboren més o menys que abans? I com sabrem que no hem arribat al límit i estem esmerçant esforços i recursos endebades?

Aquesta pregunta ens l’hem fet, i no tenim una resposta clara; no encara. D’eines d’anàlisi de xarxes com la que apareix a la figura, de Martin Grandjean n’hi ha unes quantes ja sigui mesurant cites de patents, xarxes de telecomunicacions, pàgines web o rutes d’avions. Apareixen comportaments similars que defineixen la topologia i propietats de les xarxes. Si tinguéssim temps, aquest llibre, aquesta web o aquest software de ben segur ens obririen moltes portes, però no dubtem que hi ha altres persones a la UPC que en saben més que nosaltres i esperem que s’acostin a l’edifici Nexus24 per donar-nos un cop de ma. La ignorància és atrevida, i en aquest post fem una primera aproximació amb algunes idees que ens passen pel cap.

Les preguntes

1. Quan aconseguim mesurar la col·laboració, hauríem de trobar un màxim teòric al que podríem arribar com a organització, i un òptim, que per anar bé no hauria de coincidir amb el màxim. Massa col·laboració seria potser un caos organitzatiu, un gas sense capacitat d’expansió. Zero col·laboració seria la mort freda de l’organització. O potser no, potser no hem de confondre direcció amb col·laboració?

2. Existeixen diferents paràmetres per definir les xarxes (centrality, density, path length, diameter, modularity, clustering coefficient….) que estan força estudiats. El nostre dubte és si hi ha algun paràmetre que ens treballi la qualitat de la col·laboració, de com de bona i fiable és la relació establerta. Aquesta publicació feta per la UAB ens pot ajudar a començar a definir aquests paràmetres qualitatius. I és que no som els primers que ho fem, això.

3. La UPC està distribuïda en campus. Podríem -per exemple- preguntar-nos sobre el grau de col·laboració introduint el factor geogràfic? Col·laborem més amb qui tenim més a prop? O fer una correlació entre el grau de col·laboració i el grau de coneixement de les TIC? O potser, si estudiem diferents unitats, podríem arribar a veure quan un cap “tapa” les persones que treballen amb ella? O quan tots els missatges que surten passen per el cap?

Les eines

I ja posats a ser atrevits, ens preguntem sobre el mètode de mesura. No tenim una base de dades on aparegui la col·laboració, ni tan sols tenim aquest paràmetre entre les competències demanades per un lloc de treball.  Així que deixeu que ens aventurem….

1. L’enquesta directa i anònima és la primera eina que ens ve al cap. Preguntem a tot el PAS de la UPC quin és el seu grau de col·laboració amb la resta de la unitat, amb el seu campus, entre campus, entre serveis… sempre des d’un punt de vista subjectiu. No és ideal, però si la subjectivitat és regular pot servir per fer un estudi comparatiu al llarg de 10 anys.

2. Una segona possibilitat és deixar de banda l’anonimat i començar a preguntar per exemple que digui quina és la persona amb la que col·labora més (i/o millor) dins de la unitat, el servei, el campus…. Així poc a poc aniríem fent un mapa de persones col·laboradores, de hubs col·laboratius a la UPC. Aquí probablement xocaríem amb la LOPD perquè podem tocar temes sensibles, tot i que d’entrada no veiem què hi pot haver de personal en aquesta dada.

3. La tercera, més arriscada, seria fer servir dades de correu electrònic. L’avantatge, no és subjectiu, hauríem de trobar una relació directa entre correus i col·laboració. Tanmateix, la col·laboració pot no ser voluntària, no és com en una base de dades de citacions científiques. En tot cas, hauríem de lluitar amb la LOPD eliminant el contingut dels correus -això segur- i convertir les adreces en números per mantenir anonimat si volem.

Les respostes

Aquestes anàlisis -en especial la tercera- ens generen qüestions interessants que ens podrien fer enrere en el nostre propòsit, però que val la pena posar sobre la taula.

1. El control: imaginem que deduïm que totes les iniciatives de col·laboració d’una unitat passen directament pel seu o la seva cap. És a dir, no hi ha interacció directa entre les persones que formen la unitat i l’exterior, sinó que sempre és la cap qui fa el contacte. Què pensaríem?

2. La supervisió: imaginem un altre escenari possible en que totes les comunicacions que surten d’una unitat passen pel cap en còpia, però que tothom té accés a l’exterior de manera natural. Seria el perfil d’un cap que vol estar informat però que no interfereix. Hauríem de concloure que quan el cap no està en còpia és perquè la persona de sota l’omet expressament?

3. Noves competències: descobrim que hi ha persones que tendeixen a col·laborar molt més que d’altres, que són veritables hubs d’informació i que tothom està interessat a col·laborar amb elles. És possible que aquestes persones no estiguin prou valorades amb aquesta competència? Podríem incloure a la RLT (relació de llocs de treball) a banda de les competències clàssiques unes de relacionals? Com deu ser una categoria A1 o A2 o B en termes de col·laboració?  

Començo a pensar que el col·laboròmetre no és tan bona idea…  

DISCLAIMER SOBRE LA PUBLICITAT EN AQUESTA PÀGINA.
EL PROGRAMA NEXUS24 DE LA UPC NEIX AMB EL COMPROMÍS DE MINIMITZAR LA DESPESA SENSE QUE AIXÒ ATURI L’ACTIVITAT. PER AIXÒ FEM SERVIR EINES D’ÚS GRATUÏT COM EL BLOG WORDPRESS EN QUÈ DE TANT EN TANT APAREIX PUBLICITAT NO VINCULADA A LA UPC NI AL PROGRAMA NEXUS24. 

 

Advertisements