Didac Ferrer

(Basat en fets reals).

Durant aquell mandat els polítics havien decidit que calia fer centenars de quilòmetres de carrils bici. Una comissió d’experts havia decidit els principals eixos a grans trets, i a cada districte s’havia encarregat el disseny dels itineraris a uns experts. En aquell districte, calia un nou carril bici que ajudaria a connectar dos barris aïllats. Els experts havien proposat un itinerari ideal que connectava el Carrer de Dalt amb l’Avinguda de Baix. El Narcís es va trobar involucrat a la reunió per concretar el projecte.

– Aquesta solució és ideal- va dir l’experta. L’única cosa a tenir en compte és que caldrà retallar un petit tros de gespa, i moure uns metres la parada de bus.

– Ui, impossible, des del Departament de Jardins i Parcs mai no ens donaran els permisos- va replicar el tècnic de l’Ajuntament. A més -va continuar-, moure una parada tarda uns dos anys, els del Departament de Mobilitat i Transports són molt rigorosos amb això.

-Però si és bo per a tothom! Si sou del mateix ajuntament, no us podeu posar d’acord? I les altres solucions són molt més costoses i menys eficaces. És de sentit comú, no?

-A mi em sembla…-va aventurar-se en Carles, que assistia a la reunió però que no havia obert la boca en tota l’estona- que el problema és que a l’ajuntament no hi ha un departament del sentit comú.

El Narcís, que era allà convidat, va trobar que en Carles havia dit una veritat com un temple. Amb les seves experiències laborals acumulades durant vint anys havia vist com a totes les organitzacions es tendia a crear estructures que al final es defensaven a sí mateixes. Feien bé la seva feina, però potser no era la feina que calia fer. Que ràpidament oblidaven a qui servien, ja que se servien a sí mateixes. I oblidant-se’n, empobrien el sentit de l’organització, i començaven a destruir-la (o en tot cas a fer-la poc àgil i bastant inútil, que ve a ser el mateix). Com més gran, més exagerat era aquest fenomen, i a vegades hi podia haver més gent treballant per mantenir l’estructura que per donar un bon servei.

Li sonava que hi havia organitzacions que neixen amb un nou model, o mutaven de forma profunda cap a nous paradigmes, normalment perquè les persones que les funden o les governen tenen un gran visió i lideratge. Però ell, com tots els seus amics i amigues, no tenien la sort de treballar a l’empresa més feliç del món, ni en una holacràcia, ni en una organització “teal”.

És així com li va venir al cap una idea: no seria interessant fer que en totes les organitzacions sorgís un departament del sentit comú? És clar, si acabés essent un altre departament, no tindria cap sentit –va pensar-. Calia trobar una solució diferent…

I si el departament responsable del sentit comú fos el complement natural que necessita l’estructura jeràrquica habitual? I si fos possible crear-lo, i ajudés a fer organitzacions molt millors i útils per resoldre els problemes? Podria ser una estructura flexible, en xarxa, que fes tot allò que l’organització formal no pot fer bé (innovar, aprendre, explorar, …), però que tampoc no pretengués reemplaçar-la, sinó complementar-la.

Per cert, si t’interessa, des del Gabinet d’innovació i comunitat de la UPC “estamos trabajando en ello” :-).

(Nota: la imatge prové de Evening_tao – FreePik.com)

 

Advertisements